- Hola Hipócrit, avui t'he portat en Dionís per que el nutreixis amb la teva sabiduria.
 # Hola Hipócrit, un plaer.
 + El plaer és meu. Que teniu en ment debatre avui?
 - He pensat en debatre sobre la adaptació dels èssers humans. M'he fixat que es distancia bastant de els altres èssers vius.
 + Molt cert. Mitjançant la nostra intel·ligència i la memòria hem fet grans coses, i tot gràcies a que el nostre llegat a pogut arribar a les generacions contingents, sense les obres dels nostres antecessors no seriem res avui en dia.
 - Molt cert, però jo vull parlar de com ens adaptem.
 + A veure... els èssers humans vivim en una societat, el que representa el nostre ''ecosistema'', amb depredadors, preses i productors, tots formem una cadena ''trófica'' on uns s'aprofiten dels altres. S'ha de dir que encara que els privilegis d'alguns son més grans, tots tenen el mateix mecanisme d'adaptació: el patiment. Mitjançant-lo estem infeliços, i nosaltres no ho volem estar, llavors, el volem evitar a tota costa, i ho fem per mitjà de solucions. L'èsser humà, com tot èsser vivent, primer vol sobreviure a l'entorn, i llavors, viure-hi bé. A vegades no ens adaptem a l'entorn, o no de la manera óptima, d'això tenim exemples com la despressió, en el que la persona és sobreportada per la pressió d'adaptar-se i no veu més enllà de possibilitats on ell no surt beneficiat com a ell li agradaria.
 # No estic d'acord en això últim que has dit sobre la depressió.
 + Per què?
 # La depressió no la pots definir com un procés de desadaptació a l'entorn.
 - Ja ho crec que si, això és el que diuen els que realment hi entenen, psicòlegs i psiquiatres.
 + Bueno, continuo. El ser humà té dos vies en les que adaptar-se, dos camins, el fácil i el difícil. El fácil és el que comporta menys esforç i és el que té un benefici més aprop del moment de l'esforç, per contra el camí difícil implica més esforç, plans més ben formats i una recompensa a més llarg termini normalment, per exemple al camí fácil es trobaria el conformisme o els vicis com fumar, que no hi veuen més enllà, i al camí difícl es trobaria el perfeccionisme i els plans a llarg termini.
 - Llavors els vicis són vanals i el camí és cap al perfeccionisme?
 + Crec que si, al menys per a mi.
 # Clar, t'has de guiar per la millora de tu mateix. Jo em considero perfeccionista, però realment no ho puc ser amb tot, només en les coses que realment m'importen, sigui donar imatge o assolir reptes.
 + Jo sóc semblant Dionís, però no em porto per la imatge, em porto per els actes. Els actes són els que denoten les persones. Prosegueixo: els sers humans tenim tres maneres d'observar els actes, la felicitat, la neutralitat i el patiment. La felicitat tracta de repetir els moments on l'has sentit, el sofriment de evitar-lo i la neutralitat per ignorar i oblidar-ho. I tot ho fem mitjançant la experiència. La experiència és el que defineix el nostre camí, juntament amb els plans del futur i els del present, això ho conec amb la regla dels tres jos, el del present, el del passat i el del futur. S'ha d'anar en compte amb ells, són molt importants, però el que realment més importa és el del present, per que és el que crea el teu passat i el teu futur.
# Cert
 + Punt i apart. Les persones al adaptar-nos ho fem eficienciant tot acte, fent-lo més precís i que ens costi menys temps, i això ho fem mitjançant la rutina. La rutina serveix per eficienciar tots els actes d'un dia, però bueno, això és tractaria només d'un punt de vista. Les persones tenen que ser eficients, i això fem també mitjançant la experiència. En conclusió, la clau esta en viure el present adecuadament, per no arrepentir-te en un futur i dormir amb la consciencia tranquila. No deixis per demà el que puguis fer avui.
 - Conclusió lapidant.
 + Ja, ja, ja. Un plaer com sempre.

 + Hipócrit, com puc aconseguir la inmortalitat? A l'alquimia un dels objectius principals és aconseguir la vida eterna, saps d'alguna manera oh sabi amic?
 - Ets inmortal en quant a matéria, encara que canviïs la matéria que et composa anira canviant de forma, pero no es destruirà. En quant a la inmortalitat en sí com a unitat de vida és imposible, tots tenim una vida finita, però lo que realment es referien els sabis alquimistes és a la inmortalitat dels actes.
 + Llavors podem ser inmortals en quant a actes es refereixi, no? I com puc aconseguir aquesta inmortalitat?
 - Oh Pigmeu, la inmortalitat dels actes s'aconsegueix mitjançant la regla de la utilitat. Si el acte que tu fas és útil, la gent i els sers el repetiran, i aquest patró d'actuació és mantindrà com a útil i per tant serà repetit fins l'infinit o fins que s'en trobi un de millor. La inmortalitat és per aquells que innoven, aquells que busquen el perfeccionisme en l'acte, aquells que li busquen una utilitat practica.
 + Llavors, si vull ser inmortal, en aquest sentit, només seré inmortal en quant a utilitat?
 - Si, per això seras recordat. Ara sort que tenim l'estudi de l'història que fa que els pensadors innovadors siguin estudiats i recordats.
 + Tu Hipócrit podries ser un d'ells si retratessis tot el teu pensar en un quadern.
 - Jo només poso empeny en poder-ho aconseguir, m'hi esforço com a propósit a llarg termini. En tot cas comparteixo aquest coneixement amb tu per que tu també ho puguis fer, per que tinguis un pensar millor argumentat.
 + S'agraeix.
 - Si no m'importessis no compartiria amb tu totes aquestes argumentacions en base a la meva observació de l'entorn, simplement t'hauries d'espavilar mitjançant altres medis. Jo intento ser sincer i argumentar bé les meves explicacions, per que si no m'hi esforçés no valdria la pena fer-ho.
 + Ja. La vida sense esforç no té sentit. T'has d'esforçar fins i tot en les coses que et semblin més vanals.
 - És perfeccionisme, ho saps?
 + Si, però ser conformisme és una xacra. Bueno, en algunes coses no fa falta posar tot l'empeny, però en les coses realment importants si que t'hi has d'esforçar si realment hi vols aconseguir-hi algo.
 - Ja ho crec.
 + Per això vull ser una persona culta, per que no em faltin recursos.
 - Me n'alegro. Jo vaig escollir aquest camí quan era ben jove i aqui estic.
 + Jo et considero una persona culta.
 - Grácies, però encara em queda molt per aprendre.

- Hola senyor Hipócrit.
​- Hola Pigmeu.
​- Bon dia fa avui.
​- Ja ho crec, brisa cálida, el sol ja esta baixant. Que més demanar en una tarda de maig quan ja s'apropa l'estiu.
​- Saps que tot el que has dit està codificat?
​- Per què?
​- Tot esta fet a partir de metáforas de figures de la realitat en la que vivim.
​- I que em vols dir amb això?
​- Que cada paraula té un significat propi, que tot el que estas dient i pensant té una simbologia per un significat complex. Tot té un per que, tot té un destí i una finalitat.
​- Si, tens raó. Tot té una simbologia, un per que com tu dius. Però sense aquesta associació entre paraula i concepte no podriem enraonar ni tampoc pensar.
​- Molt cert Pigmeu. Sense el llenguatge simbólic només seriem que sorolls sense motiu, però en el nostre cap per associar-nos en una societat ho necessitem, i aquestes bases les aprenem des de bén petits.
- Si, el coneixement és el camí a l'adaptació.
​- Com ens em adaptat a una societat en la que ens ho requereix, tenim que dur-ho a terme, si no no seriem res aqui.
​- Tots necessitem aprendre, si no no aniriem enlloc. Llavors podem dir que adaptar-nos a l'entorn és vital per a viure.
​- El destí de totes les coses és sapiguer el principi i el final del que passarà, o al menys el que passarà en el objecte que pensa. Se que sona una mica extrany, però el destí de totes les coses és unir-se i actuar conjuntament, i aquest és el destí de la societat i de la matèria, unir-se i actuar conjuntament. Per això la societat pensa en comú, cada persona actua en perspectiva del que ell consideri que la societat pensa que necessita i áctua per a aconseguir-ho, és el seu rol.
- Llavors, l'èsser humà no es bó ni dolent, si no que s'adapta?
​- Cert. I normalment ho fa en el camí fàcil, el que implicarà menys sacrifici i més benefici per el temps que ell s'hi esforçi. Els actes els classifiquem per utilitat, en el sentit práctic de la paraula.
​- Tot té un valor. I el temps no es paga amb diners, si no en felicitat?
​- Clar Pigmeu, la felicitat és la moneda de canvi del sacrifici. Llavors tot èsser s'adapta per aconseguir la felicitat en la seva estància a la roda de la vida. Tot té un per que i unes consequencies, i per això ens hem d'adaptar a la millor opció per a nosaltres, la que hagi valgut la pena esforçar-nos-hi. La que ens generi felicitat a llarg termini, al nostre projecte de vida. A vegades això és un problema, per que hi ha la felicitat del moment que ens fa fer coses impulsades per el moment, i el nostre sentit de la millora cap al futur és tancat per els vicis del moment, però quin remei, hi és.
​- Llavors una persona que pensa en la felicitat del present pot oblidar la del futur?
​- Si, la cosa és viure en les tres felicitats, la del passat la del present i la del futur. Tot en la seva justa mesura, visquent la del present en base a un passat que t'ha ensenyat per a un futur prósper amb possibilitats. Tot realment esta en el present, allà esta la clau. El present és la clau del futur, aixì que si vols començar a fer una cosa, realment la has de començar des d'ahir. És una recomenació. Per si tens algun projecte en ment.
​- Gràcies Hipócrit, ho tindré en compte.

​

• Hola senyor Hipócrit, perquè m'has convocat avui aqui?
• Volia comentarli sobre una cosa que a tots ens envolta bon home Pigmeu: La passió.
• I diguem, que li ocòrre a la passió?
• Tots ens movem grácies a ella, es la força que ens impulsa, doncs la passió es amor per el que fas.
• Cert.
• Llavors, tot èsser viu té passió, doncs es guía per l'amor cap a coses que ell vol. És la força que ens enamora, la que ens dona voluntat, la que ens dona vocació i compromís.
• Molt cert Hipócrit. Llavors podem dir que tot el que ens rodeja té passió?
• Si, doncs la passió és el impuls que ens porta a mouren's.
• Llavors les pedres i les plantes tenen passió?
• Si. Tenen moviment i característiques que fan generar passió a altres coses, com es el cas del creixement dels arbres, que creixen en sentit del que els hi comporta la vida com es el Sol o l'aigua, i en el cas de les pedres la propia gravetat que genera un sol átom de matéria.
• Llavors, podem dir que la matèria té passió?
• La passió es vida. La passió genera moviment, sigui propi o d'un altre interactuant. La passió es motor, la passió es tot lo que no es veu, la passió és electromagnetisme.
• Llavors, la passió es el llenguatge de Déu?
• Si, jove Pigmeu, veig que ho vas entenent.
• Llavors, tot acte meu comporta que l'estigui fent passionalment, encara que sigui a desgana?
• Tot acte té passió de per mig, sinó no podria ser acte, doncs tot el que es mou té un per que, i aquest per que és passió, desig per algo més gran, encara que el desig no sigui nostre.
• I diguem llavors Hipócrit, no existeix cap acte sense passió?
• No, la passió és la que genera el moviment, i només la matéria genera moviment. Sinó tinguessim passió, o sigui un motor, un impuls cap a fer algo, seriem buit, espai on no hi ha rés, que només és traspasable per altra matèria.
• Llavors, la matèria està viva? Doncs té passió, i tu m'estas fent veure que la passió es tracta del motor de la vida.
• Aqui és on et volia fer arribar, oh, jove Pigmeu. La vida és el moviment, és el que es mou sol, i per tant la matèria té vida. Però no vida en el sentit biológic de la paraula, sinó vida mágica.
• Llavors, qué és la magia a la que et refereixes amb aquest incís?
• La magia és lo indescriptible, lo que es mou sol sense que nosaltres poguem apreciar, la magia no té motiu a ulls nuus, però per que no es pot veure, però ja et dic, tot te un orígen, una causa, i aquesta esta guardada al fons de tota la seva passió en el que esta fent el subjecte del nostre estudi, sigui vida o no. Aquesta magia és l'objectiu del nostre interès, del nostre coneixement, aprendre-la, doncs nosaltres, els humans, com tot èsser o matèria, tenim un objectiu comú, arribar al coneixement suprem: el que coneix el principi i el final de les coses que ocòrren, i això ho fem durant tota la nostra vida, però sobretot ocòrre quan ens hem d'adaptar cap a una situació, sigui per bé o per mal. En el casos que sentim el mal i ens tinguem que adaptar veurem més clarament el que m'estic referint, doncs com ens hem de adaptar, ens sorgiran dubtes existencials, els per ques de la nostra vida, i els camins que volem seguir, doncs el temps és finit, i tenim molt que aprendre en aquest curt periode en aquest cosmos inmens.
• Llavors, el objectiu últim és conèixer, o sigui, aprendre?
• Si jove Pigmeu. Es tractaria de una cosa que no podem evitar fer mentres tinguem consciencia, és innat.
• Moltes gràcies Hipócrit, bona reflexió.   

 - Que li porta a pensar que tots som èssers racionals i no irracionals, senyor Hipócrit?

 · Potser que tot té un orígen, una causa, un motiu. Tot acte, al meu semblar, té de una o més d'una imatges de possibles consequencies que provocaria actuar de la manera en que estem pensant, per que abans de pensar-ho ho hem observat i intuit en base a la observació i la teorització de raons del per que.

 - Però amb això pots dir que tot té un orígen? Es veritat que tot té un sentit?

​ · Com ja t'he comentat, en vers a la meva opinió merament observativa, tot té un orígen, una causa, un motiu. Aquesta causa normalment esta enfocada en vers a el desig de com t'agradaria veure el món d'aquella manera que teoritzes en la teva utopía mental. L'orígen es tractaria de l'amor que tens cap a una situació, que es traduiria en l'amor a unes característiques, estar embruixat per seguir uns patrons que t'agraden involuntariament, per que al teu conjunt inconscient esta enamorat d'aquelles conjuracions, rimas que tenen sentit per a tu.

 - Llavors l'amor es importantíssim per jutjar els actes desde la moral, per que és el que li dona significat, l'amor inconscient, no?

 · Pot ser, però jo crec que l'amor té un orígen, que es forma durant la estáncia de tot el transcurs de la vida, però els patrons del cánon amóric es deuen crear durant la infancia i la adolescencia, els gustos i les aficions. Això no descarta que en l'estat d'adult no es crein noves maneres de veure els actes, sino que les maneres de veure com es creen ja les hem creat.

 - Llavors vols dir que el meu cánon el vaig formar i l'estic formant?

 · Només dic que el cánon, com en diem, el anem formant en vers al passat, a les experiencies viscudes, que són les observacions que ens guien alhora de observar de nou. O sigui, que observem en vers dels punts de vista observats, i en base a aquests podem observar.

 - Interessant reflexió Hipócrit.

 · Només et faig generalitzar lo aparentment obvi per que tu més endevant ho puguis obviar jove Pigmeu, ja, ja, ja.

 - Senyor Hipócrit, bon dia. Segueix dilemejant amb el seu conjunt de pensaments d'encerclar lo aparentment irracional?

 · Oi tant ! Ni ho dubtis, per que jo considero  que si ocórre un acte ha de ser degut a alguna causa o motiu, cosa que fa passar-ho del plà irracional al racional, doncs en el fons té un motiu.

 - Llavors tota la naturalesa és racional?

 · Ja ho crec senyor Pigmeu. Lo més racional als ulls de la observació realment seria lo més irracional, i en això estic fent referència al amor, no es desfasi amic meu.

 - L'amor es tractaria de lo més irracional?

 · No, pel contrari seri lo més racional, doncs es tractaria de imantar tot un conjunt de necessitats aparentment innocues però en el fons interrelacionades, reals i vitals, que als ulls de qualsevol resulten tan complexes que realment denoten tants motius darrere que som incapaços de descriure'ls amb tant sols un discurs.

 - Llavors quiin seria per vostè l'amor idoni?

 ·  Per el meu punt de vista l'amor entre pols oposats de gustos. Sembla controversial, però si és durader pot generar més tópics de debat i com a efecte més riquesa cultural entre ambdós copartíceps, sempre i quan ambdós estiguin disposats a escoltar i entendre la opinió de l'altre.

 - Però perquè? No es necessitarien uns mínims de compenetració com ara el respecte mutu?

 · Ja ho crec que sí . El respecte, el judici de la lógica i de lo aparentment evident estarien en el grup de requisits per el debat, la moralitat dels actes és innegable.

 - Perquè la moral ha de ser innegable ? 

 · Degut a que el discurs de lo estrictament bó i lo dolent hauria de ser el focus de discussió, això ja t'ho ensenyarà la vida jove Pigmeu, doncs es tracta de la moneda amb que s'et paga el teu transcurs vital, amb l'aprenentatge de judicis morals de actes mundans.

 - Li busques una moralitat a tot, o realment la té ?

 · Tot té una moralitat, doncs per que sigui bé particular o bé comú, però tot té una bondat de millora cap a un aspecte, encara que ens estiguem referint a un acte dolent als nostres ulls, el fas per algun motiu, per millorar una situació o per vici, i d'això no en tinc pas dubte.

 - Llavors lo dolent a ulls cecs podria ser bó a ulls oberts i viceversa ?

 · Sempre tot té una cara bona i una de dolenta, però això es mera perspectiva al contrastar els actes amb la experiència, cosa que fem constantment. Lo idílic estaria en buscar un acte que no tingues ni bondat ni maldat, i això només ho pot fer un innoncent en la seva causa. Doncs la innocencia comporta aprenentatge, i amb això justificacions. La cosa seria en fer bondat innocent, així potser aprendries els límits de la bondat. 

-  Per que ets com ets i no d'una altra manera?

# Perquè m'he banyat a les pròpies temes de la forja.

- Que dius, estàs penjat.

# Que he volgut aprendre escoltant i practicant seguint l'ordre dels reflexes, i algo, només d'algo he après. Just aprop d'aquest seguit de viatjes propositàris del meu ego cap al meu rol al destí només en perduraran la memòria, el sentit i la noció com a tothom perquè es el meu credo o fe, i només allò que hagi treballat amb sentiment tindrà valor en el futur pròpi.

- Per que t'hi rebusques tant? Només són un conjunt d'instàncies de la vida, el no res, jo visc i tu et tractes d'un conjunt de instàncies propòsitaries capa una emoció complerta, ets insà a l'hora d'enrabassar-te tant en el conjunt.

#Només cerco els patrons per despentinar-los siguin actius, passius o de per si de cas.

- Sembla que estas boig.

# Boig es el que no es vol que s'entengui i no extendre a forçar el cap a pensar més.

- Segur que estas en la compulsivitat del eco. Semi-psicòpata?

#Per què dilemeijes tant si sóc una persona tant sana com tu, lo únic que jo prefereixo tots els gustos i això em fa ser diferent a tú, realment creus que estas parlant amb un monstre?

- Si ho descodifiques tot podràs jugar amb el meu sentit comú i el dels demés, per tant et convertiries en monstre.

# Monstre és el que es guia per bojería absurda e inútil (no utilitarista en versió de grup) lo únic que un boig fa mal veritablement per plaer controversialment i sistemàticament, i el cansansci es pur eco teu.

- Llavors si sóc un egòlatra sóc un boig?

# Depenent de la distància que et trobis del riu de la hipocresia col·lectiva i les accions que facis al bosc de les mil i una brises de la opinió aliena.

- Però llavors si consumeixo coses fora dels estàndards socialment acceptats estic fent el mal?

# Depenent de com ho miris i ho medeixis amb el seny.

- En el cas de que hi haguessin efectes secundaris i terciaris com els diners, la família o les relacions interpersonals que hauria de fer el jo amb negativitat que hauria de fer?

# valorar i jutjar la preferència de les seus efectes i dels records com a espectres de la memòria, això és decisió teva, però hauràs de assumir les conseqüències de dites accions i aguantar el remordiment, perquè el cap i a la fi la teva innocent sinceritat ha triat l'acció i el teu focus de rol. Tolera i viu.
- I com ho puc fer per estar més segur i tenir més possibilitats de ser feliç al meu rol?

# Tot es basa en la precisió de la hipocresia com a falsa cresta del ego i el respecte d'un cap a un altre. Per això tens que superar els murs del "Que hi ha" i el "Que duren" passant per la veritat sincera i innocent d'un acte noble i magnànim del que no t'en pots amagar. Però per sort si t'equivoques sempre pots tornar a probar, la decisió es segueix mantenint teva.

- Ets un supraparanoic, jo m'abstenc a les cadenes del meu ego rutinàri.

# D'acord, ho respecto, la opinió s'ha d'acomplexar i es necessiten medis. Tu els crearàs generalitzant amb els teus sentits i ho faràs bé, lo únic que nomes els modals més complexes passaran al futur.

- Per que ho hauria de fer, acomplexar les coses amb lo senzilles que són dic?

#És aprenentatge instintiu, perquè som animals i tenim sensacions i sentiments que perduren en la memòria. Al fer un pas més endavant has de mirar les petjades del camí encara que la mar les esborri i el vent les modeli, tu ets tu i jo sóc jo, i al final la brisa indicarà el camí correcte.