Poemas #42

LXXXVI


A vegades m’agrada pensar,
treure les coses de quici
que sense pactat prejudici
pot ser relatiu a per mi rimar.


I entre tanta metàfora
només veig que àmfores
que aigua contenen
com el que tots es prenen.


Tot el que escric
és part de la meva essència,
tot el que es fa en el meu circ
de vida com a presencia.


Realment aquests trossos d’ànima,
aquests poemes de rima humana
no em fan més que deixar-me viure
com el meu esperit estimaria.


Potser tot ho preguntaria
per treure’m la curiositat del cap
més en coses vanes hem fixo
per no perdre el fil amb la realitat.


A vegades m’agrada fantasiejar
en monstres, quimeres i altres sers,
mitologia simbòlica
en arquetips latents.


I sobre la màgia,
és simplement subtil realitat
més si la estimes i hi creus
pot ser que la vegis a la veritat.


Però no amb focs i gent que controla elements
si no amb transmissió de idees
de les quals ni tan sols preveus
de lo dissimulades que són.


I en aquests marges del món
potser creus en la casualitat,
destí, voluntat d’un Deu,
només és màgia incomprensible.


I per fer-ho factible
tots seriem així mags
que conjugant els nostres actes
podem aspirar a ser reals.




LXXXVII


El cansanci
cosa feixuga és
per qui la te i hi pensa
en descansar per set.


Optaria per no dormir
si així ho podés decidir,
veure el món dia i nit,
entendre’m amb tot lo dit.