Poesía de cant

XXIII (El rajolí de pluja)

Quantró durment
que gires amb el vent
transparència innocua
de cristalls reflectents,
portes tu el pas del temps?
O el reflexe dels eterns

Bohemi somiador
causa por d'estupor
força causa efecte
del caminant reflector

Tant imant i tant deliri
que el sucidi no es un cant
sino restes de l'infern fet fang,
dolç infant.

Vols argila
o de suicida
de pensaments
representant immanents
d'informació própia
o d'altres ments,
pur argent.

Qui diria
que al dia
que plogués
del no res
sortiria
llum valent
caminant
d'extranys
pacients
d'infernals
estupefaents.